La Cooperació al Desenvolupament és una política pública com ara la sanitat o l’ensenyament, essent per tant responsabilitat de les institucions públiques. Comprèn un seguit de recursos, capacitats i actuacions que un país desenvolupat posa a disposició de països econòmicament menys avançats, amb la finalitat de promoure’n l’avenç econòmic i social, a la vegada que pretén contribuir a l’eradicació de qualsevol forma de pobresa.

En general, el conjunt de fons públics que les administracions governamentals destinen a la Cooperació al Desenvolupament s’anomena Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). El seu objectiu és millorar la benanança de la població dels països socis, de forma que s’aconsegueixi incidir sobre la desigualtat extrema i la reducció de la pobresa.

En el context de l’Estat, la Cooperació al Desenvolupament va adquirir el rang de política pública arran de la proclamació, en el preàmbul de la Constitució del 1978, de la voluntat de "col·laborar en l’enfortiment de les relacions pacífiques i l’assoliment d’una eficaç cooperació entre tots els pobles de la Terra". Vint anys després, i arran de la Llei 23/1998 de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, s’emmarcava aquesta política en el context d’un nou marc normatiu. Després d’aquesta Llei estatal, les Comunitats Autònomes van començar a desenvolupar el seu propi desplegament normatiu. En el cas de Catalunya, aquest es va concretar en la Llei 26/2001, aprovada pel Parlament el desembre del 2001. 

L’Estat és donant net d’AOD des del 1980 i membre del Comitè d’Ajut al Desenvolupament de la OCDE des del 1991. En més de trenta anys d’història, la seva cooperació ha contribuït a la millora de les condiciones de vida de milions de persones d’arreu del món, demostrant la seva capacitat per liderar processos a escala global. D’aquesta trajectòria, Catalunya n’ha estat part activa: tant per la implicació de la seva societat civil a l’hora de desenvolupar cooperació no governamental, com per la seva més que destacable aportació als pressupostos generals de l’Estat. Els consensos que ha generat la cooperació a les Corts espanyoles des d’almenys els anys noranta han tingut un ampli reflex en la vida política i social catalana. 

A nivell històric, la cooperació de les institucions catalanes no pren volada fins els anys noranta, amb l’emergència de les acampades del 0,7 i l’encadenament d’un cicle polític favorable. És després d’aquest moviment de protestes, iniciat al 1994 i on van convergir-hi individus i col·lectius de diversa procedència, que la Generalitat aposta pel desenvolupament d’una política de cooperació pròpia. Si al mateix 1994 es partia d’un pressupost en cooperació de 1.000 milions de pessetes (6 milions d’euros) entre les aportacions de la Generalitat i les entitats locals, al final de la dècada aquesta xifra s’havia multiplicat per quatre i la Generalitat ja destinava, al 2001, uns 17 milions d’euros. El canvi de segle coincideix amb l’aprovació de la Llei de cooperació catalana i un nou rellançament de les xifres d’Ajut, que assoliran els 30 milions d'euros abans del 2003.

En el següent cicle polític, que s’estén fins l’esclat de la crisi econòmica, la cooperació de la Generalitat duplicarà xifres (fins arribar als 57 milions d’euros al 2007). D’altra banda, aquest període també coincideix amb una major professionalització i diversificació de la cooperació realitzada per part de les institucions públiques. Al 2004 es crearà l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que se n’encarregarà de coordinar la tasca del Govern i dur a terme un gran nombre de projectes amb fons propis. En aquest temps la Generalitat també començarà a invertir en cada cop més destins més enllà de l’espai llatinoamericà (que fins llavors havia concentrat la majoria dels fons de cooperació). Per últim, les entitats locals, amb el de Barcelona al capdavant, començaran a desenvolupar els seus propis plans directors. Val a dir que l’aportació de les entitats locals sempre havia estat de gran rellevància pel conjunt de l’Ajut català, arribant a superar els fons de la Generalitat en força períodes de la dècada dels noranta.

L’esclat de la crisi econòmica dóna inici al tercer cicle de l’Ajut català, marcat per fortes retallades en el pressupost de totes les institucions. En aquest sentit, les assignacions en Ajut de la Generalitat inicien la seva reducció al 2009, amb una retallada del 7%, però no toquen fons fins tres anys més tard, quan la partida de cooperació de la Generalitat farà front a dues reduccions successives del 40% del seu pressupost, que deixaran l’assignació a nivells del 2000 (període en el que encara no s’havia desplegat la Llei de Cooperació o no existia l’Agència). Després del 2012, la partida de cooperació s’ha estabilitzat al voltant dels quinze milions d’euros. Del mateix mode que en el cas de la Generalitat, els pressupostos de les entitats locals també han fet front a retallades severes; en especial a partir del 2012, quan l'aportació de les entitats locals es desploma en un 66%. Després del 2013 les assignacions de les entitats locals han redreçat aquesta malmesa política, que ha millorat lleugerament xifres.

La Llei que regula l’actuació de la Generalitat en matèria d’AOD es va presentar al Parlament l’any 2000 i va ser aprovada mesos més tard per un ampli consens entre les diferents forces polítiques. En aquesta s’hi incloïa la voluntat de que Catalunya millorés la “seva responsabilitat en la construcció d’una comunitat internacional més segura, justa, rica i solidària”. Per això, reconeixia que calia que la Generalitat desenvolupés un paper de coordinació del “teixit vibrant d’agents de cooperació” amb l’objectiu de complir “els compromisos assumits per la resta de països desenvolupats, en el marc de les Nacions Unides, de destinar el 0,7% del producte interior brut al desenvolupament”.

El desplegament normatiu que preveia assumia que Catalunya es trobava en un context institucional en el que ja aportava, a raó de “la contribució fiscal dels catalans als pressupostos de l’Estat espanyol”, una part de la seva riquesa a l’Ajut. Tot i així, no nega que havia de realitzar, com a Generalitat, polítiques de cooperació expressives amb la voluntat cívica del país. 

A nivell institucional, la Llei es presenta com “un marc legislatiu capaç d’ordenar, dinamitzar i reforçar un sector d’importància creixent a casa nostra”, que servís de centre pel model català de cooperació. Aquest model es basava en entendre la intervenció pública en aquesta matèria com a “complementària i impulsora de les iniciatives cíviques de solidaritat i cooperació” i en fomentar ”l’esperit emprenedor a través de la col·laboració, cooperació i concertació entre iniciatives socials i activitat administratives”. Malgrat que la llei s’aplica stricto sensu a l’acció de la Generalitat, no n’exclou la resta d’entitats catalanes pel que fa a “valors, finalitat i principis ordenadors”, preveient a més a més “mecanismes de coordinació, col·laboració i cooperació” entre institucions.

D'acord a la Llei, les funcions en cooperació pertinents al Parlament es centraran en “impulsar, conèixer, deliberar i avaluar la política i l’activitat del Govern en aquest àmbit”. El Govern per altra banda, “formula, dirigeix i avalua la política”. El document de referència que materialitza aquesta governança conjunta és el Pla Director.

Assignar el 0,7% de la Renda Nacional Bruta (RNB) a Ajut Oficial al Desenvolupament és una fita adoptada per l’Assemblea General de les Nacions Unides durant l’octubre del 1970, en tant que compromís dels països econòmicament avançats. Poc després d’aquest acord, el Comitè d’Ajut al Desenvolupament (CAD) de la OCDE es va afegir a aquest acord. El termini conjuminat per assolir-lo fou el 1975.

Suècia i els Països Baixos foren els únics països que assoliren l’objectiu en el termini inicial; posteriorment, se’ls hi van afegir Noruega (1976), Dinamarca (1978), Finlàndia (1991), Luxemburg (2000) i, en darrera instància, el Regne Unit (2013). Per la seva banda, i durant el 2005, els llavors 15 països membres de la Unió Europea (entre ells l’Estat espanyol) es van comprometre a assolir, no més tard del 2012, la fita del 0,7%. Ja al 2008, els mateixos països van acordar allargar el termini fins al 2015, fixant un objectiu moderat del 0,56% pel 2012 (objectiu que també van incomplir). Durant la Cimera d’Addis Abeba (juliol del 2015), els països rics van acordar postergar el compliment de la mateixa fita per l’any 2030.

Pel que fa a Catalunya, la Llei 26/2001 fixava en la Disposició Addicional Tercera l’objectiu de que la Generalitat destinés a l’Ajut el 0,7% dels seus ingressos corrents no condicionats, objectiu que s’hauria d’haver assolit no després del 2010. El Pla Director del 2007-2010 es reiterava en aquest compromís, per bé que en posposava l’assoliment a l’any 2012. A hores d’ara, el fet és que l’AOD desemborsada per la Generalitat durant l’any 2014 va representar, amb prou feines, el 0,04% del seu pressupost.

La Cooperació al Desenvolupament funciona i segueix sent necessària per salvar i canviar la vida de milions de persones arreu del món. Segons les Nacions Unides, en aproximadament els darrers vint anys s’han assolit avenços tan importants com ara:

• Més de 1.000 milions de persones van aconseguir sortir d’una situació de pobresa extrema. 
• 2.600 milions de persones van aconseguir accedir a fonts millorades d’aigua potable, i 2.100 milions de persones accés a una latrina.
• El percentatge de persones que passen fam s’ha reduït d’un 23,3% a un 12,9%.
• La taxa de mortalitat de nens o nenes menors de 5 anys va caure en un 52%.
• La taxa de mortalitat materna s’ha escurçat en un 45%.
• Els esforços comuns en la lluita contra la tuberculosi han salvat 37 milions de vides; la lluita contra la malària 6,2 milions més.
• L’alfabetització de nenes al Nord d’Àfrica ha passat del 57% al 88%, i al Sud-est d’Àsia del 48% al 85%.

La Cooperació al Desenvolupament ha anat evolucionat al llarg de la història, passant de la visió d’assistència i a voltes comercial dels primers temps, a una visió enfocada en la sostenibilitat, l’apoderament dels països i societats del Sud i el ple desenvolupament de les seves capacitats. La contribució dels governs cap a un Ajut de més volum, eficàcia i de millor qualitat és imprescindible per fer front als reptes que planteja l’Agenda Post-2015, com ara (ONU: The Millennium Development Goals Report):

• Els 836 milions de persones que segueixen vivint en una situació de pobresa extrema.
• Els 2.400 milions de persones que encara no disposen de xarxes de sanejament bàsiques, i els 663 milions sense accés a fonts d’aigua potable.
• Els 780 milions de persones al món que sofreixen malnutrició crònica arran de la fam; el 25% de la població infantil per sota dels 5 anys que sofreix raquitisme (el que representa una xifra de 162 milions de nens i nenes).
• Els 57 milions de nens i nenes que segueixen sense poder anar a l’escola.
• Els 3 milions de nadons que moren cada any per causes evitables.
• Les 300.000 dones que moren cada any per causes relaciones amb l’embaràs o el part, la majoria de les quals es troben en països en desenvolupament.

L’Ajut es divideix entre fons bilaterals i multilaterals. En el primer cas, el país que lliura l’Ajut decideix de forma directa el país o sectors destinataris. Per l’altra banda, i en el segon cas, el país que entrega els fons ho fa a un organisme internacional (com ara les Nacions Unides i les seves agències, la Unió Europea, el Banc Mundial o els Bancs Regionals de Desenvolupament), que se n’encarreguen de gestionar-los i decidir-ne el destí. Es considera molt important que en tot aquest procés es faciliti la participació del govern i la societat civil dels països receptors de l’Ajut (és el que es coneix com apropiació), per a que siguin aquests els que en decideixin en última instància el destí específic. D’aquesta manera s’aconsegueix que la política de cooperació sigui fruit del consens i no de la imposició.

Pel que fa a Espanya, es dóna el cas que el ministeri responsable de la política de Cooperació (el MAEC - acrònim de Ministeri d’Assumptes Exteriors i de Cooperació - i dins d’aquest, l’agència especialitzada AECID - acrònim d’Agència Espanyola de Cooperació Internacional al Desenvolupament -), té cada cop menys protagonisme en la gestió del pressupost de l’Ajut (28% sobre el total de l’AOD Neta desemborsada), en front del paper cada cop més important de la resta de ministeris de l’àrea econòmica (58%). Aquesta relació a favor dels departaments no és una bona notícia, doncs bona part de la despesa dels ministeris incorpora Ajut condicionat o reemborsable.

Aquest esquema es reprodueix en el cas de la cooperació de la Generalitat, ja que l’Agència cada cop gestiona menys Ajut en relació a les conselleries. Tal i com podem observar en una de les nostres visualitzacions, si al 2007 l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament concentrava el 70% dels fons de cooperació de la Generalitat i les conselleries un 30 %, al 2014 la balança s’havia invertit a favor de les conselleries, que gestionaven el 55% dels fons en detriment del 45% de l’Agència.

A nivell municipal, l’assignació de fons funciona normalment a través d’atorgament de subvencions a projectes d’organitzacions no governamentals, que al 2014 canalitzaven al voltant de la meitat dels fons municipals. D’altra banda, els municipis també han creat mecanismes d’acció col·lectiva que els permeten emprendre projectes de cooperació directa de forma col·lectiva. L’exemple més clar a casa nostra és el del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, una institució històrica (al 2011 va complir 25 anys en actiu) que ha estat reconeguda pel Consell de Ministres com a Entitat d’Utilitat Pública. 

La cooperació inverteix en tot tipus de projectes adreçats a combatre la pobresa i les desigualtats globals, generant oportunitats de desenvolupament en aquells països i zones més desafavorides. L’elecció de l’on i el què per altra banda, es delega a voltes en organismes multilaterals de desenvolupament. Els exemples són d’allò més variats: proporcionar accés a l’aigua potable i xarxes de sanejament, alfabetització i educació bàsica, capacitació dels pagesos i la població local en tècniques d’agricultura i pesca, enviament d’Ajut d’emergència en un territori assolat per una catàstrofe natural, promoció dels drets de les dones i eliminar les injustícies que sofreixen en determinats àmbits, campanyes de sensibilització ciutadana i educació per al desenvolupament, etc.

En els darrers temps, la cooperació catalana, ha considerat certs àmbits com a prioritaris o bé mereixedors d’una atenció especial. Segons la Llei de Cooperació Catalana, l’Ajut de la Generalitat farà un èmfasi especial en el reconeixement del dret dels pobles a la defensa i promoció de la seva cultura, llengua i identitat pròpies; l’eradicació de les diferències per raó econòmica, de sexe o racial; així com el reconeixement del treball, l’empresa i el bon govern com a fonaments d’un desenvolupament econòmic durador i equitatiu. Són prioritaris per la mateixa llei els països del Magrib, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica Subsahariana. En els darrers temps, dues qüestions han pres un fort protagonisme en la cooperació realitzada per part de la Generalitat: l’apoderament de les dones i la defensa dels drets humans. S’espera que aquests dos elements prenguin protagonisme amb el ple desplegament del nou pla director.

La política de cooperació és, amb diferència, la política pública més castigada pels darrers governs de la Generalitat. Aquest fenomen no és exclusiu de Catalunya, doncs s’ha repetit de forma similar a la majoria de les Comunitats Autònomes de l’Estat i, molt particularment, en el propi govern central. Concretament, quan el pressupost de l’Ajut de la Generalitat s’ha reduït en un 78% des del 2008, les retallades en Ensenyament (d’un 9%) o Salut (3) han estat molt menors. D’altra banda, i tal i com anotem en l’apartat d’anàlisi d’aquesta web, en el mateix temps altres polítiques han experimentat importants increments, com ara la de les despeses associades al deute públic (que s’han multiplicat per cinc des del 2008) o la de desenvolupament empresarial.